Sunday, October 27, 2013

for debate - from Espai Alliberat -Espai marxista-leninista en català.


La Transició al socialisme en Stalin i Mao.


Més enllà d’una primera apreciació formal del maoisme i l’estalinisme com dues conceptualitzacions d’un mateix procés de construcció del socialisme, hauríem de distingir entre la praxis ideològica que van suposar i el moment històric concret en que es van desenvolupar. Per tant la qüestió prèvia seria preguntar-se fins a quin a punt és lícit parlar d’estalinisme o de maoisme en els dos processos de construcció socialista que es van donar a la URSS i a la RPCH. Més encara quan ambdós processos van ser fruit d’una revolució que va involucrar milions de persones.
Feta aquesta primera aclaració podem assegurar que en tant en quant el procés social que van encarnar aquestes dues figures va suposar el desencadenament de vastes forces socials tota anàlisi del fenomen ha de ser entesa com a expressió dialèctica de la relació entre masses i individu, partit i classe, relacions de producció i mitjans de producció, infraestructura i superestructura….En definitiva entre decisions polítiques i la recreació social de les mateixes.
Per a els iniciats en la història del moviment comunista és comú assimilar les posicions maoistes amb la seva defensa de l’estalinisme, sobretot desprès del XX Congrés on es van denunciar públicament per part de la nova camarilla al poder tot tipus de crims i errors comesos durant el període que Stalin va estar al poder.
En aquella conjuntura històrica que desprès es va revelar decisiva amb l’esdevenir del temps, els comunistes xinesos van defensar la figura de Stalin, enfront de l’anomenada com a desestalinització que va recórrer ,de dalt a abaix, tant les democràcies populars com als PC’s europeus i que va desembocar en l’anomenat policentrisme primer i eurocomunisme desprès.
El que potser no ha estat prou remarcat és que les crítiques que el grup de Kruschev va fer contra Stalin van ser censurades per Mao, no tant pel fons de les mateixes sinó pel mètode emprat que va ser considerat seguidor de la metodologia burgesa i no de la marxista-leninista.
Mao va entendre i així ho va denunciar davant de tot el moviment comunista internacional que el que pretenien aquestes crítiques contra l’estalinisme, no era tant fer un balanç dels encerts i dels errors que poguessin haver-hi hagut en la tasca de govern dels anys de Stalin sinó una manera d’encobrir l’abandó de posicionaments marxistes fonamentals. Així ho va precisar el propi Mao en el seu discurs a la II Sessió Plenària del VII Comitè Central del Partit Comunista Xinés(Novembre de 1956): “Crec que hi han dues ‘espases’:una es Lenin i l’altre es Stalin. Ara l’espasa de Stalin ha sigut abandonada pels russos(…)En quant a l’espassa de Lenin em sembla que ha sigut abandonada d’una forma considerable”.
Ara bé tot i aquesta defensa formal de la figura de Stalin és innegable que al llarg de la seva revolució els comunistes xinesos van tenir un seguit de diferències amb el model soviètic i amb els postulats defensats pel propi Stalin. No ens referirem com alguns renegats trosquistes a parlar sobre els debats dels anys 20 i 30 sobre la necessitat de col·laboració en el front nacional amb el Kuomintang sinó més bé a les concepcions més estratègiques a l’entorn de l’anomenat procés de Transició al Socialisme.
Respecte d’aquest punt en l’època del govern de Stalin, es va desenvolupar tot un cos doctrinal d’interpretació del marxisme que tendia a identificar les formes socialistes en les relacions de producció col·lectivitzades o el que és el mateix en la forma jurídica de les mateixes. Aquesta identificació entre infraestructura i sistema social, va fer arribar a creure a la direcció soviètica en la possibilitat de trobar la línia de desenvolupament social que podia permetre, la desaparició gradual de la lluita de classes amb la eliminació de la propietat privada.
Per contra el parer dels revolucionaris xinesos tendia a posar l’èmfasi en la necessitat d’incidir en la superestructura social, en la capacitat de pervivència dels costums i la manera de fer burgeses en el si de la pròpia societat de Transició. És en aquesta diferència conceptual, dialècticament unida en un mateix objectiu estratègic, com hem d’entendre els objectius i finalitats de la Revolució Cultural: com una manera d’eliminar mitjançant convulsions periòdiques, els hàbits i les rèmores ideològiques del capitalisme que podien subsistir fins i tot en una societat col·lectivitzada.
La diferència doncs entre Mao i Stalin, si se’ns permet de ser categòrics en un punt d’investigació històrica no tancada definitivament, està en la concepció de l’acció política revolucionària durant la fase de transició del capitalisme al socialisme. Mentre pels soviètics les depuracions polítiques (les anomenades purgues) servien per eliminar les desviacions del cos social, pels xinesos aquestes mateixes desviacions eren el reflexe d’una tendència a la reproducció d’hàbits capitalistes que podien arribar a afectar, tots els terrenys de la societat(tant a nivell cultural, com econòmic, cultural…)
D’aquí que pels maoistes el procés de depuració només pogués tenir una finalitat exemplaritzant i pedagògica, per tal d’evitar la reproducció de la ideologia i la pràctica burgesa en el si de les noves relacions de producció. La lluita política seria doncs el reflexe de la lluita de classes, de la lluita entre el vell que està morint i el nou que està per néixer.
El mètode maoista és doncs un mètode molt més dialèctic que té en compte el procés encara immadur i vacil·lant de les noves relacions de producció socialistes i de la capacitat de les velles classes dirigents de retornar als llocs de comandament.
El actors principals del procés social.
Una altre de les grans diferències és el paper que en una i altre concepció de la transició al socialisme havien de jugar les masses populars . Pels maoistes i d’acord amb la seva visió exemplaritzant, el procés de transició i el combat contra les desviacions capitalistes ha d’estar orientat a incidir en les més àmplies masses populars. Així Mao ,al contrari que els soviètics, defensava la primacia dels mètodes de la crítica i la autocrítica, per resoldre les contradiccions al si del poble, per sobre de la perfecció politico-tècnica de les noves relacions de producció socialistes. “Nosaltres no propaguem lemes com per exemple ‘els quadres ho decideixen tot’ o ‘la tècnica ho resol tot’ i tampoc ‘els soviets més la electrificació es igual al comunisme’(..)Els dos primers lemes els va propagar Stalin;però expressen un criteri massa limitat. ‘La tècnica ho resol tot’. Doncs bé,¿I què passa amb les masses?Aquí falta ,evidentment, la dialèctica. Stalin alguns cops en sabia molt de dialèctica, però altres no en sabia res.”(1)
Pel maoisme les decisions polítiques preses des de d’alt, no tenien cap significació des del punt de vista de l’avenç significatiu de la lluita de classes sinó aconseguien esdevenir una línia de masses. La ‘tècnica’ i les mesures preses des de d’alt, sense tenir en compte la participació de les més àmplies masses populars, estarien mancades del component fonamental que asseguraria que les noves consignes pel socialisme arrelessin en el més profund de la classe.
Aquesta crítica a una certa desconfiança en la capacitat creativa de les masses, explicarà les fortes diferències entre els processos de rectificació soviètics i maoistes. Pels primers es tractava de depurar els mals elements que es desviaven de la correcta línia de construcció socialista establerta per la direcció del Partit. Pels maoistes en canvi s’havia d’arribar a la pròpia “proletarització” del concepte de socialisme, a partir de successives revolucions culturals. D’aquesta manera els maoistes s’acostaven a l’ideal filosòfic propugnant pel propi Marx que per a aconseguir la seva emancipació, el proletariat només ho podia fer per si mateix però amb l’excepció que primer n’havia de ser conscient i haver-se’n deslliurat de totes les rèmores i velles idees del passat capitalista.
“Stalin va dir als seus ‘Problemes econòmics del socialisme’ que les reformes posteriors a la revolució eren reformes pacífiques introduïdes des de dalt. A l’Europa Oriental i a Corea del Nord va fer realitzar una reforma agrària pacifista; no va lluitar contra els terratinents ni va autoritzar campanyes contra les dretes(…)
Nosaltres hem instal·lat el nostre sistema de d’alt a baix i addicionalment, d’abaix a d’alt, establint així les connexions adequades, realitzant una veritable lluita de classes.(2).
….
1. Mao “Discurs en el Ple del VII Congrés del PCCh”(Maig de 1968).
2. Íbid.

No comments:

Post a Comment